Quin tema serà el pròxim del que parlem?

miércoles, 18 de enero de 2012

UNA HISTÒRIA IOGUSLAVA

Aquí començem la història de Drazen Petrovic (croat) i Vlade Divac (serbi), dos jugadors de bàsquet ioguslaus durant els 80 i els 90 que van començar essent inseparables, però que amb la guerra es van distanciar en la seva relació com amics.

Amb l’equip ioguslau (juntament amb jugadors com Kukoc o Radja) van arribar a conquerir els màxims premis en bàsquet (campionats del món i jocs olímpics), però els hi va tocar un moment dur per a Europa, i Vlade Divac, al campionat d’Argentina va tirar la bandera croata que un aficionat portava durant la celebració de la victòria. I això, a Petrovic li va sentar molt malament, o sigui que no li va tornar a dirigir la paraula. No només eren amics, si no que grans jugadors, tant que van arribar a jugar a l’NBA, Petrovic als Portland Trail Blazers i Divac als L.A. Lakers. Després de que passés l’assumpte de la bandera van jugar diferents partits, en els partits no es parlaven molt per l’assumpte de la bandera, tot per la bandera, mínim es saludaven i amb prou feines. Poc a poc la gent s’anava inventant histories de que no només li havia tirat la bandera a l’aficionat, si no que també li havia escopit, que odiava a Croacia i a tot el que ho envoltava. Juntament amb les diferents mentides i altres crítiques es va incrementar la guerra entre els estats de Ioguslavia.

Després d’uns anys en conflicte, la selecció ioguslava va ser expulsada del bàsquet mundial i en canvi Croacia va aconseguir entrar. Desgraciadament, en un viatge en cotxe a Munich Drazen Petrovic va morir en un accident de trànsit.

Avui encara Vlade Divac és tractat amb odi a Croacia. Caminant per Zagreb encara es poden trobar moltes persones que el fulminen amb la mirada o algú que l’acusa de “txetnik”: guerriller serbi.

En conclusió: La guerra dels Balcans no només va deixar cicatrius de bales o bombes, si no que també va deixar cicatrius internes, cicatrius entre amistats que no es podran tornar a ajuntar; i aquesta és només una micròbica part en aquesta trista història de la humanitat.

miércoles, 4 de enero de 2012

I'M WITH YOU BARCELONA 2011

El dia 15/12/11 va ser una data que tota persona hauria de tenir marcada a l'agenda; perquè es crea el nou govern? no; el mític grup de funk-rock californià The Red Hot Chili Peppers va fer retombar el Palau Sant Jordi de Montjuïc sense compassió de les oïdes dels fans. La banda ja arrossega quasi trenta anys als escenaris però segueixen sense mostrar cap signe de vellesa. Per escalfar l'ambient al Sant Jordi van posar com a teloners el grup britànic Foals, que van fer un gran concert, llàstima que no eren el tipus de grup que hauria de presentar als californians, ja que fan un rock més enfocat cap al pop, i no a l'estil heavy o funk dels RHCP. Abans de que els Red Hot es posessin a tocar, van posar música gravada de grups de fama mundial, però només la gent va corejar la gran cançó "Blitzkrieg Bop" dels RAMONES (la mítica hey oh, let's go).

Exactament a les nou i mitja de la nit el bateria de la banda (Chad Smith) va fer un solo de bateria fins que Michael "Flea" Balzary va saltar a l'escenari. Després de que sortís "Flea" només va necessitar un parell de minuts el nou guitarrista Josh Klinghoffer sortís a l'escenari. Finalment, "El cigne" Anthony Kiedis va saltar a l'escenari i sense pensar dues vegades van començar a tocar i ballar la primera canó del seu disc "Monarchy of Roses". Durant tot el concert foren alternant les cançins del seu últim disc amb éxits de discos anteriors. Després de "Monarchy of Roses" van seguir Dani California i sense pausa van arrencar Tell Me Baby, que els va servir per ficar-se a la butxaca res més començar a els més de 20.000 fans amb set d'adrenalina que ocupaven el Palau.  Després sonaria una "Ethiopia" amb problemes de so a l'inici.Després d'un lleuger descans Flea i Klinghoffer van posar els seus instruments de corda mirant l'un a l'altre i això només podia significar una cosa; i aquesta cosa es va confirmar quan van sonar els primers acords i la gent cridava com boja esperant que l'Anthony Kiedis comencés a cantar la cançó "Otherside". Seguidament de presentar més profundament el seu nou álbum, el single "The Adventures of Rain Dance Maggie".
Arribà el millor tram del concert amb les cançons "Can't Stop", "Under the Bridge", "Higher Ground", Californication i By the Way totes seguides. Aquesta part, la més important del concert, ens podem quedar amb dues anècdotes: no haver vist a John Frusciantes tocar "Under the Bridge" i escoltar a Flea dient "this song shows me as the fucking king"(aquesta cançó em mostra com a el fotut rei) abans de tocar "Higher Ground".
Just després de que acabessin "Higher Ground" Anthony Kiedis va marxar i així van anar fent Josh Klinghoffer i Flea. Després d'escoltar al Palau cantant el típic Oeee, oeeee, oe oe oe… Els Red Hot van tornar per no haer de sentir el Yo soy español, español, español que si haguessin estat fent esperar més temps haguessin hagut de sentir. Tornaren a l'escenari amb una llarga improvització de baix, guitarra i bateria fins que anthony Kiedis va tornar i van fer explotar l'escenari amb "Arround the World", van recordar que ja tocava anar a dormir amb "Meet Me at the Corner" i van acabar amb "Give it Away". Per despedir ,Flea Balzary, que havia estat durant tot el concert l'intèrpret entre el públic i el grup, va acabar despedint els seus cooperants com a uns (permeteu-me l'expressió) motherf***ers.


En conclusió: el Palau Sant Jordi ha tingut una gran sort de presentar als RHCP i sense dubte l'esforç que deu suposar per Josh Klinghoffer substituïr a Frusciante mereix un aplaudiment;encara parlant d'esforç podem parlar del treball de Flea i un altre cop de Klinghoffer de no parar pràcticament de tocar en tot el concert o de Chad Smith, que fou qui més temps va estar a l'escenari i qui va tirar més coses al públic (de fet, va ser l'únic, i va tirar vuit baquetes i les seves dues canelleres vermelles al públic de pista. L'única cosa negativa del concert va ser que Anthony Kiedis va ser una mica fred amb el públic. Per la resta, el concert va anar com la seda, ja que un dels col·laboradors, encarregat dels apartats visuals, va fer uns muntatges llegen...(espereu un moment)...daris!
Flea, Antohny Kiedis i al fons Chad Smith