A Catalunya el gòtic va ser portat de l'illa de França mitjançant franciscans, dominics, agustins, mercedaris, mendicants i més germandats ja que aquestes s'hi van instal·lar a Catalunya i van construïr els seus edificis d'estil gòtic. El mestre lleidatà Bartomeu va posar en pràctica els edificis i va dissenyar el primer retaule d'estil gòtic que els nostres avantpassats van veure. Parlant encara de noms propis, Pere el Cerimoniós, al descobrir aquest tipus d'art, ordenà la construcció de molts temples, tot i que el primer a fer-ho fou Jaume II.
Ens agradaria aclarir això amb uns quants exemples:
El monestir de Santes Creus:El senescal de Barcelona Guillem Ramon I de Montcada va donar als cistercencs de la Gran Selva (un monestir situat al nord-est de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, ara pràcticament desaparegut) uns terrenys a Valldaura (Vallès Occidental) amb la finalitat de que s’hi fundés un nou cenobi. El seu primer abat fou Guillem (1152-54). Degut a les condicions poc adients per l’establiment en aquell lloc Guillem decidí el seu trasllat a un altre indret.
El monestir de Poblet: Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona entre 1131 i 1162) va prendre la decisió de fundar un monestir en les terres que s'havien acabat de conquerir als sarraïns, amb una doble finalitat; per una banda repoblar la zona i per l'altra la reforçar la religió. Per cobrir aquesta segona vessant el rei pensà en els cistercencs, que en aquella època tenien una forta presència a la Provença. Pel 1150 es va dirigir a l'abat Sanç de Fontfreda a qui li va donar les terres per aixecar aquest nou establiment. El 1151 Fontfreda va enviar els primers monjos a preparar el nou assentament, que devia estar ja en funcionament el 1152, tot i que oficialment nos'establí fins el 1153.
El monestir de Vallbona de les monges: L'origen del monestir està lligat a Ramon de Vallbona, personatge que va aglutinar al seu voltant algunes comunitats d’ermitans. El 1157 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va fer la donació del lloc de Cérvoles (la Pobla de Cérvoles, les Garrigues) amb la finalitat d’establir en aquell lloc una comunitat masculina. En aquell moment creixia el monestir de Poblet, que va oposar-se a aquesta fundació i finalment aconseguí que el 1171 aquell lloc passés a la seva propietat. A més d’aquesta comunitat de Cérvoles, Ramon de Vallbona havia aplegat una segona a Vallbona, les dues mixtes. D’aquesta comunitat de Vallbona es té notícies des del 1153. El 1175 la comunitat masculina es va traslladar a Pobloeda (Priorat), i a Vallbona hi va restar la femenina, sota la direcció de Berenguera de Cervera, i Cérvoles va quedar a mans de Poblet.
El monestir de Pedralbes: L’existència d’aquest monestir es deu a la voluntat de la reina Elisenda de Montcada (1292-1364), esposa de Jaume II, que el 1322 ja havia manifestat la voluntat de fundar un monestir de clarisses. L’operació va començar amb l’obtenció, amb aquesta finalitat, de l’oportuna llicència del papa Joan XXII. Inicialment es va fer una donació d’una finca de Valldaura, però la mateixa Elisenda va adquirir el 1326 uns terrenys al lloc de Pedralbes, el lloc on encara es troba el monestir, potser per donar més seguretat a la comunitat que, tot i estar apartada de la ciutat, no es trobava isolada i quedava propera a Sarrià. Es va posar la primera pedra aquell mateix any i el 1327 ja es va poder inaugurar. Tot i no estar acabat, el lloc ja era habitable i els espais utilitzables en cosa d’un any de treballs. Aquella primera comunitat estava formada per catorze religioses que procedien del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona.
La catedral de Barcelona: Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.
Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...), que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.
A la primera etapa es construïx l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar al 1338 sent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del que es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.
La segona etapa és el perllongament de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb que es va tancar al 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408.
Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442). Darrerament s'ha pogut documentar l'existència d'un nou mestre major de les obres, anterior a l'activitat de Roca, anomenat Jaume Saragossa.
La catedral de Tarragona: Quan Ramon Berenguer III l'any 1118 va reconquerir la ciutat als musulmans, la va cedir a l'arquebisbe Oleguer per la seva repoblació, i el 1154 els primers canonges sota l'orde de Sant Agustí es van establir a la catedral en unes dependències situades en la part on avui es troba el claustre, aprofitant construccions romanes de l'antiga Tarraco, a la part més alta de la ciutat, i l'antiga mesquita àrab, cristianitzada sota l'advocació de santa Tecla
Segons Puig i Cadafalch, el plànol de les catedrals de Lleida i Tarragona respon a un tipus força estès sobretot a la França septentrional (Normandia) i bàsicament lligada als monjos benedictins, amb característiques de grans absis i un creuer de grans dimensions. El cister va aportar a més a més les solucions tecnològiques per la sustentació dels edificis com l'arc ogival o la volta de creueria, així aquestes dues catedrals presenten la combinació de l'arquitectura romànica amb elements gòtics.
Amb l'ànim d'engrandir-la, es comencen a rebre donacions per la construcció d'una nova catedral cap als anys 1170. En aquest any el bisbe Hug de Cervelló va destinar part del seu testament per l'obra. Va continuar beneficiant-se de més donacions per part de bisbes i reis com Alfons el Cast i Pere el Cerimoniós.
Sota el manament del bisbe Berenguer de Vilademuls el 1184 l'absis estava acabat. Amb el bisbe Aspàreg de la Barca (1215-1234) es va obrir al culte la part de la capçalera. Al 1250 Pere d'Albalat va encarregar la construcció del cimbori al mestre d'obres Bernat i l'any 1277, aproximadament un segle després del començament de l'obra, es va encarregar la realització de la porta principal al mestre Bartomeu de Girona. Tanmateix el timpà i la resta dels apòstols i profetes esculpits són deguts a Jaume Cascalls i el seu taller (Jordi de Déu) durant els anys 1375.
L'any 1305 el bisbe Roderic Tello es va fer el càrrec del pagament del penúltim tram de la nau central i l'arquebisbe Joan d'Aragó i d'Anjou fill de Jaume II, al juny de l'any 1331 va consagrar la nova catedral.
Tanmateix, com era habitual a la construcció de les catedrals, les obres van continuar entre els segles XIV i XVIII amb construccions a l'interior i a les dependències del claustre de capelles en els estils gòtic, renaixentista i barroc.
A partir del 1312 es van iniciar les obres de la catedral gòtica, el 29 d'abril el capítol de Girona va ordenar l'edificació d'un nou absis amb girola i nou capelles, així com la construcció de la sagristia a l'antic dormitori canonical.
L'altar major es va consagrar el 12 de març de 1347 i es va procedir a l'enderrocament de la capçalera romànica. Els mestres d'obra varen ser Enric de Narbona, a la mort d'aquest, Jaume de Faveran (1321-1330) i Guillem de Cors fins que el succeí Pere Campmagre entre 1357 i 1359. Va ser el mestre major Pere Saplana fins que el va substituir Pere Sacoma a partir de 1368, el qual va realitzar una gran activitat, car es va començar les obres de la porta dels Apòstols i la torre-campanar sobre la capella del Sant Sepulcre. Se'n té una prova gràfica en la taula de La Pietat pintada per Pere Mates cap a 1550 i que reprodueix en el seu fons la imatge de la ciutat de Girona amb la catedral, on s'aprecia sobre la teulada un campanar que sembla el fet pel mestre d'obres Pere Sacoma i que aixecà entre 1379 i 1381, amb la figura d'un àngel com a coronament, que en realitat representava a la Fe, amb els ulls embenats. Mes tard, durant l'edificació dels darrers trams de la nau gòtica, es va destruir el campanar ubicat sobre l'atri de la porta principal.
Al primer projecte, es va pensar fer la construcció amb la planta de tres naus, però el 1386 es va plantejar la possibilitat de canviar a una nau única. Van ser cridats a consulta mestres de Barcelona, com Bernat Roca de la Catedral de Barcelona i Pere Arvei mestre de la Llotja de Barcelona, que van decantar-es per les tres naus, mentre que el mestre de Girona, Pere Sacoma, era a favor de la nau única.
El 1416 es va fer una nova consulta amb els dotze mestres d'obres més importants de Catalunya, i amb opinions de tota mena. Finalment el bisbe Dalmau de Mur juntament amb el capítol de la catedral, van decidir l'any 1417 decantar-se per la construcció d'una sola nau, nomenant a l'escultor Antoni de Canet, que havia participat a la consulta: mestre maior i patro sense revocar però el mestratge de Guillem Bofill.
Sota la direcció de Berenguer Cervià a partir de 1434, es va encarregar a l'escultor Antoni Claperós les escultures dels apòstols per la porta del mateix nom, que es van col·locar cap a 1460. Es va construir la primera capella dels peus, al costat de l'evangeli, del bisbe Bernat de Pau.
Amb motiu de la Guerra Civil Catalana entre 1460 i 1472 les obres es paralitzaren. Sota el mestre d'obres Joan Balcells (1577-1583), s'accelerà l'acabament de la seu, seguint el model gòtic, la darrera pedra de la nau de 22,98 metres de amplada per trenta-quatre d'alçada, va ser col·locada el 604 en temps del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo.
La catedral de Lleida: Quan la ciutat de Lleida fou conquerida per les tropes de Felip V (1707), les tropes borbòniques convertiren la Seu Vella en caserna militar i l'activitat litúrgica s'hagué de traslladar a l'església de Sant Llorenç. Sota el regnant de Ferran VI s'intentà infructuosament recuperar les funcions eclesiàstiques de la seu i el bisbat es va veure obligat a construir una nova seu.
Carles III d'Espanya concedí el permís i part del finançament per construir una nova catedral, sota la condició d'abandonar definitivament les intencions de recuperar la Seu Vella per a l'Església lleidatana.
Les obres s'iniciaren el 1761 i finalitzaren amb la consagració de la nova catedral, el 1781.
En conclusió: Després d'aquest exaustiu treball només em queda dir 1 cosa: El gòtic és probablement un dels arts més bells que ha utilitzat la humanitat, especialment per la remodelació entre les petites i obscures esglésies romàniques a les grans i enormes finestres amb vitralls i la preciosa , delicada i cuidada ornamentació de les catedrals com la Sainte Chapelle o Santa Maria del Mar.
